Domingo
Después de tantas
fotos vuelvo a las palabras. Hacer y ver fotos es un acto comunicativo como lo
es escribir y leer. A veces puede transmitir más ver una foto que describir lo
que la foto muestra. Es el permanente debate, sin sentido por cierto, entre
leer un libro y ver la película. Entre describir un paisaje y verlo. Entre ver
las cosas a través de imágenes y estar allí. Pues, depende. Depende de mil cosas: de quién escribe, que
quién fotografía, del observador, del lector, de la situación en la que es
leída, de si se puede, de la situación en la que es observada, en fin… se han
escrito tanto ríos de palabras sobre esto que no voy a repetir, seguramente con
menos propiedad que los sesudos pensadores, y menos añadir nada nuevo, lo que
hay sobre el tema. O sea, que a otra
cosa mariposa.
Después del viaje
a los distritos, a los que habré de volver tras el paréntesis de la semana
próxima, regreso a Pemba. Ha caído alguna lluvia digna de tal nombre, anticipo
de lo que habrá de venir. Cada vez hay más mangos en la calle y en los
mercados. En la cocina y en la mesa. Aparecen clases nuevas de ellos. A falta
de adornos de navidad los árboles de mango los aventajan. Estoy seguro que
hasta fin de año, los que guindan de sus copas irán adquiriendo nuevos y
coloridos tonos. Hasta que maduros acaben cayendo al suelo. La variedad y los sabores
aumentan, los precios bajan, los suelos se llenan de sus huesos peludos.
El efecto
distrito hace que Pemba me parezca más animada y colorida. Más, digámoslo así,
cosmopolita. Más social. Más abierta. Los contrastes acrecientan la percepción
de los extremos. Esto no hace que prefiera una cosa a la otra. Es como si me
pareciera circunstancial. Cada lugar tiene sus cosas. Vencido más a mí mismo
que al entorno, vivo lo más plenamente que puedo este ahora que me dan.
El dit "una imagen vale mas que mil palabras" es molt cert, mil paraules i mil interpretacions, mira per ón jo em vaig anar a fixar en les teves botes i no vaig veure les magnifiques acacies vermelles
ResponderEliminarCadasqu mira i veu segons el moment en que es trova, tyens tota la rao
ptns
Aquests dies he acabat Victus (per cert, magnífica novel•la) i entre les moltes coses que m'han cridat l'atenció estava, de manera singular, l'episodi de la sala esfèrica. Aquella habitació blanca, sense angles i amb forma d'ou, del sostre de la qual penjaven fils gairebé invisibles que sostenien objectes que en Martí, el protagonista, havia de retenir. No sols el objectes, sinó l’ordre, les alçades i altres detalls. Després, en la batalla, veuríem la importància d'aquell entrenament. És cert que les mirades no són neutres ni innocents. Les midades sovint, pretenent que siguin objectives (diem: això ho he vist, com la màxima prova de l’objectivitat), ens enganyen. Ho saben els mags i molta altre gent. Per tant, aprendre a mirar, amb i sense emocions, ens donarà una posició davant la vida que ens farà més amos de la mateixa.
EliminarParlant de mirades. En cap lloc com aquí en sóc conscient de la teranyina de mirades que constantment és teixeix. Sigui al carrer, al mercat, a les reunions. La xarxa de coneixement provocada per la quantitat i intensitat de contactes visuals copsa la densitat i el valor d’aquesta comunicació. A Europa, el perímetre de seguretat personal, tan protector, ens impedeix tenir una bona dimensió de la comunicació i del coneixement que ens envolta.
Es clar, també hi ha mirades i mirades...
Gràcies pel teu comentari Isabel, petons.