Arribada a Moçambique

Vaig arribar a Maputo tocades les 10 de la nit. El viatge més bé del que imaginava. L'avió va sortir amb retard de Barcelona degut a què la tripulació va fer valdre els seus drets de descans. Almenys així va informar, quasi disculpar, el capità en el missatge de benvinguda. A Lisboa el tràmit de canvi d'avió va ser ràpid. Amb un control de passaports rapit i un endarreriment també en la sortida cap a Maputo. A nosaltres, viatgers del vol de connexió ens va semblar perfecte, doncs tot eren atencions per l'embarcament. Més d'una vegada havia hagut de romandre alguna nit a Lisboa per alguna connexió fallida. Que te passi això a Lisboa més que un entrebanc és una sort. Lisboa és per a mi una ciutat de serenor nostàlgica. Sols les ciutats que tenen la posta de sol pel mar estan posseïdes per aquest do. Quantes emocions no he viscut allà...

No he dit res de la sortida de Barcelona. Ja en parlaré més tard. Necessito encara aquietar-ho. Prendre una mica de distància i, segurament, reconèixer que no he sortit del tot. Que Barcelona és casa meva i que vagi on vagi, estigui on estigui, tinc uns tentacles, ara de dotze mil quilòmetres, que m'uneix a ella. La plasticitat d'una dimensió del meu ser que permet que estigui on estigui sempre em sento bé.

Torno a l'arribada a Maputo. Petits tràmits administratius. Recollida de maleta. Rebuda cordial de Matauene. Amb ell obtinc les primeres informacions. Són més que informacions. Quan arribo a un lloc nou, les paraules i els gestos, les mirades i el que veus, resulten, més que amplificats, deformats. Sé que les coses que sento ara no seran exactament com les que sentiré més tard. Però m'abandono al regal de la primera vegada i deixo que els sentits absorbeixin. D'altra banda estic prou cansat com per fer anar massa la ment.

És dissabte al vespre, els carrers pels que anem estan tranquils. Arribo al seu de la Cooperació Espanyola. Allí està el pis on viu Begoña, la representant de Medicus Mundi. Ella està de vacances a Espanya i fins que no torni ocuparé el seu pis. Matauene m'ensenya la casa, em deixa coses i papers. Veig que no hi ha wifi. Però el que més tinc és són i me'n vaig a dormir. Demà serà un altre dia. El primer a Maputo. No és el destí final. És la porta d'entrada d'aquest nou capítol.